BARNA ’n’ ROLL, tercera edició, la meva primera i espero que no sigui la darrera… Aquest Festival es consolida com l’aposta anual Punk-Rock a Barcelona i rodalies. Un servidor baixa de Girona, i mai em sap greu anar de concert fins a la capital d’aquest país si val la pena… i val molt la pena.!!
Comencem per l’espai… m’encanta el Poble Espanyol, una plaça quadrada i de dimensions encertades, voltat de ‘xiringuitos’ on pots trobar varietat en menjar, veure i preus. Només trobes a faltar alguns WCs… s’ha de dir! La birra a 2 i mig és força acceptable, tots sabem els preus que corren pels festivals i diferents locals de Barna. Entrepans, planxa, brasa, pots posar-te les botes de tal manera que després no entres als pogos ni que et paguin. L’escenari… coi d’escenaris tan alts!! Si és perquè la gent no hi pugi encara són baixets, alguns improvisats escaladors hi van arribar d’un salt, un salt una mica ‘panki’ això sí, però cap a dalt… Aquesta desmesurada alçada és un impediment pel fotògraf per treure millors resultats, de vegades em pregunto perquè no es demana consell als fotògrafs pels concerts… els podríem dir quatre detallets per millorar cosetes, però això ja és un altre tipus d’article que algun dia veurà la llum.
L’organització… impecable alhora que tolerant amb els ‘pogos’, pluges de cervesa i els improvisats experts escaladors d’escenaris; van complir horaris com un rellotge; ho repetiré per si no m’heu entès… vuit bandes en 10 hores, i totes van començar a l’hora prevista!! Sí, d’acord, no vam tenir bisos ni sorpreses, però un queda satisfet de sentir el que va a escoltar, la durada dels grups a dalt de l’escenari és més que correcte. I aquest públic, entregadíssim a l’essència punk, ja estava prou engrescat… el descans entre bandes és d’agrair.
Pel que fa a les llums… bé a partir de fer-se fosc, però a la tarda, a ple sol, entenc que ajuden poc, però crec que se n’ha de posar una mica més del que vam veure, distreuen els ulls del públic que no sempre vol estar mirant el mateix i omplen l’escenari per les fotos. Dic que omplen l’escenari perquè si bé m’agraden els grans escenaris, la profunditat i alçada d’aquest la trobo exagerada, no és pas un inconvenient, però sí que hi ha massa espai vuit. El so correctíssim, tret d’alguns ‘acoples’ més que raonables amb tant de canvis d’instruments, però tot solucionat al moment fent que només els més ‘torraqllns’ com jo ho recordin.
 
Un detall que sembla absurd però que és un encert important i que crec que val la pena comentar: els ‘xiringuitos’ de birra posats per l’ocasió … al sol!! Agafes la birra i marxes directament cap a l’ombra, no s’acumula la gent i només hi tens qui va a consumir, reparteixes la gent per tot el recinte, almenys fins que arriba la nit, és clar. El públic… Que coi passa amb els joves? No en fem de punkies?? La mitjana d’edat no era la que m’esperava, lleugerament per sobre, mes ‘papes i mames’ que fills i filles… i més autèntics; els joves els veies més aviat ‘vestits per l’ocasió’ amb més o menys encert. Això ha de canviar!!
El comportament va ser moderat, pogos, salts i tot el que s’espera d’una jornada així, tot força controlat, sense incidents… exemplar crec jo.
Els grups… no faré una crònica de cada grup, aquí hi passaré per sobre, en primer lloc perquè no en sóc un expert en punk, punk-rock ni hard-core, i en segon lloc, perquè si has arribat llegint fins aquí, coneixes prou els ‘grupassos’ que van venir.
El primer a saltar a la pista va ser LA INQUISICION… normalment ser el primer i l’últim d’un festival no és recomanable, el primer ha d’escalfar un públic suposadament fred, potser escàs, que intenta esquivar el sol com pot i que, en definitiva, potser no porta prou cervesa al cos. Doncs tot i així, més que be. Per sort, els fans del Punk-rock, ja venen endollats des del minut 1. WILHELM SCREAM va sortir enxufat com si fos de matinada veien que la penya no tenia por del sol… els de Massachusetts ja porten prou quilòmetres a sobre com per deixar-se portar, marquen el ritme però el públic el segueix. Això sí, en acabar cada concert, la gent desapareixia del davant de l’escenari per aparèixer ràpidament a la banda de l’ombra, totalment comprensible.
GATILLAZO era molt esperat, després dels recents ‘incidents’ del conegut i carismàtic Evaristo amb els ‘blaus’, ja es tenien ganes de veure’l i, sobretot, de sentir-lo. Es va portar com de costum i va ser pur espectacle dins del seu repertori. CRIM, tot just un anyet després de la gira pels USA, Crim és sempre estimat a casa, potser per això repeteix; no decep ni gota i tot apunta a una nit memorable amb el que es porta viscut i el que queda… SICK OF IT ALL són terribles, en el millor dels sentits, gràcies a la impossibilitat d’estar amb els dos peus a terra de Peter Koller, guitarra i leader junt amb el seu germà Lou (vocal). Aquest paio, en Peter, no només és fotogènic estèticament, sinó que és pur espectacle, s’ho passa més bé que tu i et regala ‘momentassus’ espectaculars! Thnaks for all, Peter!! JELLO BIAFFRA & the Guantanamo School of Medicine. Si Detroït és la ciutat del rock, algun barri hi hauria una mica més punk… sonen com molts ja sabeu de bé donant força protagonisme a la guitarra. DESCENDENTS… què dir… potser els més esperats. Són els precursors de la unió entre el punk i el hard-core. Inspiració, veterania, qualitat en tots els aspectes. COCK SPARRER. Punk-rock de lo més britànic, uns altres beterans autèntics i ara per tancat el festival. Tampoc és fàcil ser l’ultim, però ni es nota, els horaris estan prou ben trobats perquè la gent encara estigui enxufada, moltes hores però encara és relativament d’hora.
Fins aquí l’edició del 2018, per alguns la millor de les tres que porta el festival. Jo no ho puc dir, ja que per mi és la primera, però asseguro que va ser Top i que per poc que pugui l’any que ve hi seré per veure com encara millora més!!